Title Image

Dos científics catalans opinen del mar i la pesca professional

Dos científics catalans opinen del mar i la pesca professional

Josep Maria Gili  subdirector de l’Institut de ciències del mar i Begoña Vendrell ecòloga marina, fan uns comentaris força desencisadors respecte del futur immediat.

 

 

 Quan els científics arribem tard

 

 

22 DE FEBRER DE 2011

Josep Maria Gili  subdirector de l’Institut de ciències del mar i Begoña Vendrell ecòloga marina, fan uns comentaris força desencisadors respecte del futur immediat.

 

 

 Quan els científics arribem tard

 

 

22 DE FEBRER DE 2011

Al començament de la dècada dels 50 va endegar-se un dels grans passos en el coneixement dels oceans. Els avenços tecnològics basats, fonamentalment, en el desenvolupament de l’escafandre autònoma i dels equipaments d’exploració, van permetre estudiar els fons marins. En l’actualitat, les grans fondàries dels oceans es poden mostrejar amb precisió, i es poden enregistrar imatges mitjançant vehicles equipats amb càmeres fotogràfiques o de vídeo.

La utilització d’aquestes tecnologies ha proporcionat una visió molt diferent dels oceans i ens ha demostrat que els processos i la vida estan interconnectats: el que succeeix a les capes marines superficials afecta més ràpid del que creiem a les grans fondàries i els fenòmens que es produeixen a centenars o milers de metres de fondària son cabdals per entendre què passa a la superfície.

Els estudis en els boscos de coralls, gorgònies, esponges, etcètera, que encara es troben a les plataformes continentals, han permès demostrar la seva importància ecològica tant per ser un dels nuclis de més alta biodiversitat biològica dels oceans, com pel seu paper ecològic com a guarderia de moltes espècies, fins i tot d’espècies d’interès comercial. En aquests boscos, els juvenils i els adults de molts animals hi troben refugi i aliment, fenomen que fa que siguin  zones d’aglomeració d’organismes.

El que succeeix a les capes marines superficials afecta més ràpid del que creiem a les grans fondàriesÉs una situació ben coneguda des de fa anys pels pescadors, ja que han estat considerades com a zones preferencials on calar les seves xarxes i palangres. Inicialment, les xarxes es trencaven en contacte amb els coralls, però el desenvolupament d’equipaments que resistien l’impacte amb els coralls, fins al punt que actuaven com excel·lents màquines de talar el bosc de corall, ha fet que la pesca de ròssec hagi destruït molts d’aquests bancs.

El programa LIFE

En els darrers dos anys hem estat prospectant diverses zones del Mediterrani en el marc d’un programa LIFE, de la Unió Europea (Life-Indemares). Un dels objectius principals és decidir quines zones submarines cal protegir, per tal de completar la xarxa Natura 2000. Això afectarà al Cap de Creus, el Canal de Menorca i el Delta de l’Ebre-Columbretes, entre d’altres espais. És un procés innovador, doncs mentre la Xarxa Natura 2000 ja protegeix molts espais terrestres, els ecosistemes marins estan, ara per ara, sense protecció, i això és un dèficit que cal esmenar o redreçar.

Si aturem aviat la manera d’explotar els oceans, potser serem a temps de recuperar aquestes comunitats de la plataforma
Una de les descobertes més importants del projecte ha estat la constatació que les plataformes continentals actuen com a connexió entre els sistemes litorals i els sistemes profunds i que una part de l’activitat pesquera ha trencat aquesta connexió amb la destrucció dels boscos de coralls.

La destrucció de coralls ha trencat amb la connexió entre els sistemes litorals i els profunds Ha calgut arribar a la necessitat de la conservació d’àrees marines més enllà de la costa per adonar-nos d’un fet tant primordial pel funcionament dels oceans. Encara ignorem molts aspectes del paper cabdal que juguen les comunitats malmeses en les plataformes, i ja en trobem poques per estudiar-ho.

Tenim una sensació d’arribar tard. Però els resultats de les investigacions en aquestes zones, tant a bord dels vaixells oceanogràfics com als laboratoris, ens fan ser un poc optimistes. Si aturem aviat la manera d’explotar els oceans, potser serem a temps de recuperar aquestes comunitats de la plataforma i, en pocs anys, podríem gaudir d’una pesca sostenible que, avui per avui, no tenim.

És possible tornar enrere?

Encara queden espais marins amb una alta biodiversitat i tan poc coneguts que ens ofereixen sorpreses. Aquest estiu, al Canal de Menorca, vam descobrir importants bancs de coralls negres acompanyats de gorgònies i d’esponges. És un dels fons més ben conservats que hem pogut veure en aigües de les illes Balears. Sens dubte, un cas excepcional que ens recorda com podrien ser els fons de la Mediterrània fa unes dècades, abans que els sistemes de pesca, com el ròssec, no fossin tant destructius amb el fons marí. (Trobareu més informació sobre aquest descobriment a Recerca en Acció.

Hi ha formes d’explotar els recursos marins que no malmeten la riquesa del fons, fet imprescindible perquè la vida es desenvolupi.  Podem tornar enrere, però sense deixar d’explotar els recursos marins? Es pot fer d’una manera sostenible i raonable? Estem convençuts que es possible. Un dels objectius principals dels nostres estudis és demostrar que es pot gaudir i viure del mar sense destruir-lo.

 

————————————

 

Begoña Vendrell Simón

Biòloga especialista en ecologia marina

 


Fins quan menjarem peix?

 

 

3 DE GENER DE 2011

La crisi ecològica se’ns ha vingut al damunt, i un dels ecosistemes més perjudicats és el marí. No és estrany llegir, cada vegada més, notícies al diari en què es parla dels problemes de la pesca, de la desaparició imminent d’espècies com la tonyina vermella o nombrosos taurons, de la degradació del medi marí o dels nous pirates.

El mar, lluny de ser la inesgotable font de recursos que es creia que era, és també vulnerable als canvis, sobretot els canvis provocats per l’activitat humana. Per exemple, la pesca ha estat i segueix essent una de les activitats extractives que més afecten l’ecosistema marí. De fet, el volum de captures que havia anat incrementant des dels anys 50, està actualment disminuint degut precisament a aquest augment de l’esforç pesquer durant l’últim mig segle –un esforç que es tradueix avui dia en l’extracció de milions de tones de peix anuals, a més de l’explotació de noves zones pesqueres per la manca de recursos en les àrees pesqueres habituals.

Tot i aquesta creixent colonització del mar per part de la indústria pesquera, el volum de captures ja no augmenta (les captures van disminuint després del pic de 90 milions de tones que s’extragueren a finals dels 80). I, encara pitjor, la pesca no s’atura; és més, no deixa d’explotar un oceà que ja està patint una degradació constant i una davallada de la seva producció (per exemple, recentment s’ha determinat que la concentració de fitoplàncton marí disminueix en un 1% cada any). Què vol dir, això? Doncs que el model de pesca actual no només no és sostenible, sinó que contribueix al deteriorament de l’ecosistema.

La pesca industrial, per a ser rendible, ha de pescar molta quantitat de peix. Dins les xarxes s’hi troben d’altres espècies, fet que afegeix el problema dels descartaments al de la sobrepesca: és a dir, per a pescar certa quantitat d’una espècie de peix, se’n pesca alhora molta quantitat d’altres espècies que es maten i no s’aprofiten per al consum. Aquests problemes dels descartaments i la sobrepesca, sumats al constant incompliment de la normativa pesquera i als interessos econòmics condueixen a una situació on la pesca industrial sol sortir impune de les seves accions devastadores. És més, en països on la població local basava la seva subsistència en el peix, molts pescadors veuen les aigües on habitualment pescaven de manera tradicional i més sostenible arrasades per grans vaixells de pesca provinents d’altres països.

Els pescadors locals es queden sense recursos, amb el conseqüent problema econòmic i social que això comporta. De fet, proliferen els pirates que tant sovint han sortit en els últims temps als medis de comunicació i que tenen per objectiu vaixells de pesca foranis: són intents desesperats d’oposar-se a aquest expoli del medi marítim.

El problema no és només la sobrepesca, sinó les conseqüències d’aquesta sobre l’ecosistema. El problema de la pesca actual no és només la sobreexplotació de moltes zones pesqueres, amb l’afectació de l’ecosistema sencer que això implica: l’incompliment de les normatives està a l’ordre del dia i el blanqueig de certs productes pesquers a través de la creació de noves empreses de transformació dels productes -que sovint provenen de la pesca d’espècies vulnerables- és també quelcom comú. Part del problema rau en que des del sector industrial encara és extesa una mentalitat de maximització –i no d’optimització- de l’esforç pesquer, en pro del màxim benefici a curt termini, i sense pensar en un benefici –econòmic, ecològic i social- a llarg termini.

El consumidor, a més, viu força d’esquenes a tota aquesta problemàtica, i s’acostuma a comprar un peix que és barat i que ha estat pescat de manera poc respectuosa amb el medi marí, tot contribuïnt a perpetuar aquesta indesitjable situació. Tal i com assenyala Daniel Pauly -un dels majors experts mundials en pesqueries-, si els consumidors volem seguir menjant peix hem de pensar que aquest és i ha de ser car.

Solucions possibles? Sí, les hi ha: vedar extenses àrees marítimes a la pesca, adoptar i incentivar estratègies i modes de pesca sostenible –per exemple promocionar les arts menors-, tallar les subvencions a la pesca semi-industrial i industrial, fer complir la normativa i castigar-ne l’incompliment, així com provar i promocionar noves vies de comercialització del peix per a evitar el monopoli de les grans indústries que malmeten el mar, i fer campanyes d’alerta al consumidor.

Ara bé, costa ser optimista quan, al nostre país, comptem no solament amb alguns dels grans expoliadors dels oceans, sinó també amb administracions que no només no recolzen, sinó que tallen el finançament a estratègies sostenibles de pesca proposades per alguns col·lectius de pescadors.  Em refereixo, per exemple, al cas gallec, on després d’anys de feina i de mobilització dels pescadors artesanals per a crear reserves pesqueres, un canvi de govern els tallarà el finançament –un finançament dirigit sobretot a la vigilància de la zona protegida-, amb la qual cosa no se’ls permetrà ni continuar amb els projectes de gestió i conservació, ni obrir noves reserves pesqueres. Sembla irònic, doncs des d’Europa se’ns insta a ampliar el nombre de superfícies protegides.

En fi, el món pesquer està cada vegada més ple de contradiccions i menys ple de peixos.

Sense comentaris

Feu un comentari